La segona Copa d'Europa!
VÍDEOS
FOTOS
Ho tornem a recordar?
I al minut 80 ens vam posar a plorar. Feia només sis minuts que l’esperança s’estava fent realitat i set que ens tapàvem la cara amb la bufanda mentre començàvem a desesperar-nos. Gràcies a Etoo i Belleti i tornàvem a saltar, a cridar, els ulls se’ns omplien de llàgrimes i, en plena borratxera d’eufòria, ens vam abraçar amb mitja grada de Saint Denis. Després d’uns dies interminables per l’afer de les entrades i d’un viatge ple de records i anècdotes, ara, quan tornem a veure les imatges per la tv se’ns posen els pèls de punta i se’ns humitegen els ulls. Som incapaços d’explicar el perquè d’això a tots aquells que diuen que no ho entenen. Pitjor per ells. Els sentiments i les passions no poden explicar-se, només es poden viure i compartir. Nosaltres i vint-i-una mil persones més. I uns quants centenars de milers que ho van patir des de casa, a la taula d’un bar o davant d’una pantalla a la plaça del poble o al Mini Estadi. Desplaçats en 3 autocars, per avió i en cotxe, uns 100 Almogàvers vam ser presents a Paris. La fidel secció Garrotxins i també els d’Empordà, Old Boys, Tona, Montbau, Coronela i Argentina van il·luminar la ciutat de les llums amb els colors blaugranes. Dues hores abans de començar el partit els aficionats blaugrana ja mig omplien la nostra zona mentre els de l'Arsenal es feien esperar. El cant del Barça i les cançons blaugranes ressonaven a Paris. La benvinguda als jugadors va consistir en tres tifos diferents: primer un mosaic, amb la llegenda "Barça", després una megabandera de 80m. amb l’escut del Barça i la frase "Més que un club", i el tercer, banderes granes i blaves. Amb la pilota ja en joc i durant els primers minuts, l’Arsenal va fer treballar de valent Valdés. Però el Barça també tenia les seves ocasions. El partit era vibrant i anava a més. Minut 17 una jugada clau del partit. Eto'o trenca el fora de joc i s’ha plantat sol davant Lehman. El porter alemany li fa falta i tot i que Giuly en la continuació de la jugada marcaria, l’àrbitre ja havia xiulat i expulsa Lehman. El supleix Almunia. El Barça dominava i feia el seu joc. L’afició, que té confiança cega en aquest equip, feia més que mai de jugador número 12. Però quan menys ho semblava, en el 37, l'Arsenal marcava gràcies a un cop de cap de Campbell després d’una falta. Els 'gunners' s'avançaven però els de Rijkaard s'ho prenien com un esglaó més que pujar, no com un obstacle. Just en el descans la pluja va decidir afegir-se a la festa per donar-li un altre toc al partit. Rijkaard va voler donar un altre més i feia entrar Iniesta per Edmílson per intentar trencar el mur de l'Arsenal. Barça, Barça no parava de crida la grada culé. El mateix Iniesta, Deco, Ronaldinho o Giuly portaven el perill a la porteria d'Almunia. El joc era intens i brillant, com es mereix una final de la Lliga de Campions, i les aficions ho acompanyaven amb una autèntica competició de càntics. L'Arsenal, tancat al darrera, buscava els contraatacs cada vegada més perillosos, però sempre es trobaven amb un gran Valdés, que evitaria en diverses ocasions el 0-2. Però quan l'Arsenal i la seva afició semblaven més crescuts, arribava el gol de l’empat. Eto'o, en el 75, aprofitava una gran assistència de Larsson per marcar. I cinc minuts després, una nova assistència del suec, que jugava el seu últim partit amb el Barça, permetia Belletti fer el 2-1 davant el deliri de l'afició blaugrana. Xiulet final i Campions d’Europa!!!! I des d’aquell moment fins molts minuts després, hores, dies i inclús setmanes, la màxima alegria, l’entusiasme, la satisfacció al cent per cent, l’orgasme culé, deliri blaugrana, la passió desenfrenada, la felicitat completa, el somni fet realitat...
