El passat desembre va rebre el premi President Companys 2006, que atorga la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes per la seva implicació en la defensa de les seleccions esportives. La seva darrera aportació va ser de convèncer els jugadors catalans perquè es fessin una fotografia en favor de les seleccions el dia abans del partit Catalunya-Euskadi del mes d'octubre. Si no, ens hauríem trobat amb la trista paradoxa que els jugadors bascos feien la seva feina: sortir al camp amb una pancarta reivindicativa, i els catalans sols es retrataven davant els logotips dels patrocinadors del partit. Els diners del premi, 25.000 euros, els ha donats a l’Escola Valenciana. La seva actitud pública fora del camp és lloable i, per infreqüent en l'àmbit de l'esport, doblement lloable. Entre els personatges anomenats públics, si més no a casa nostra, els músics i els actors de teatre són els qui, de sempre, han tingut menys pudor a l'hora de mostrar i demostrar el seu compromís social o nacional. A alguns, aquest proselitisme més aviat els molesta. Com deia aquell, la política és massa important per a deixar-la en mans (i en boca) dels polítics i prou. Entre els esportistes, aquesta actitud és menys habitual. A Can Barça, que és una plataforma mediàtica immillorable, Guardiola anava més enllà dels tòpics del futbol. Oleguer ha pres el relleu de Guardiola i tampoc no parla únicament del rival i de com és el futbol, que és així, que això ja ho hem après, sinó que, de tant en tant, també parla del país on viu i de la realitat que l'envolta. Demostra que llegeix alguna cosa més que premsa esportiva, i fins i tot escriu textos de collita pròpia. Llegint 'Camí d'Ítaca' descobreixes que volia ser pagès, que és un somniador i que els seus referents són gent com Víctor Jara, Pere Quart, Ovidi Montllor, Che Guevara, Maria Mercè Marçal, García Lorca, Rosa Parks, Xesco Boix i Quico Sabaté. Una bona alineació, sens dubte. En el decurs de l'acte de lliurament del premi, el vice-president del govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va dir que un dels camins per a aconseguir que les seleccions catalanes poguessin competir internacionalment era d’evitar l'intervencionisme, deixar que les federacions fessin la seva feina i despolititzar l'esport. En el fons, el dubte és: despolititzar l'esport és una manera de fer avançar el país o de no fer enfadar el Montilla?
10 de gener 2007
Oleguer i la despolitització
El passat desembre va rebre el premi President Companys 2006, que atorga la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes per la seva implicació en la defensa de les seleccions esportives. La seva darrera aportació va ser de convèncer els jugadors catalans perquè es fessin una fotografia en favor de les seleccions el dia abans del partit Catalunya-Euskadi del mes d'octubre. Si no, ens hauríem trobat amb la trista paradoxa que els jugadors bascos feien la seva feina: sortir al camp amb una pancarta reivindicativa, i els catalans sols es retrataven davant els logotips dels patrocinadors del partit. Els diners del premi, 25.000 euros, els ha donats a l’Escola Valenciana. La seva actitud pública fora del camp és lloable i, per infreqüent en l'àmbit de l'esport, doblement lloable. Entre els personatges anomenats públics, si més no a casa nostra, els músics i els actors de teatre són els qui, de sempre, han tingut menys pudor a l'hora de mostrar i demostrar el seu compromís social o nacional. A alguns, aquest proselitisme més aviat els molesta. Com deia aquell, la política és massa important per a deixar-la en mans (i en boca) dels polítics i prou. Entre els esportistes, aquesta actitud és menys habitual. A Can Barça, que és una plataforma mediàtica immillorable, Guardiola anava més enllà dels tòpics del futbol. Oleguer ha pres el relleu de Guardiola i tampoc no parla únicament del rival i de com és el futbol, que és així, que això ja ho hem après, sinó que, de tant en tant, també parla del país on viu i de la realitat que l'envolta. Demostra que llegeix alguna cosa més que premsa esportiva, i fins i tot escriu textos de collita pròpia. Llegint 'Camí d'Ítaca' descobreixes que volia ser pagès, que és un somniador i que els seus referents són gent com Víctor Jara, Pere Quart, Ovidi Montllor, Che Guevara, Maria Mercè Marçal, García Lorca, Rosa Parks, Xesco Boix i Quico Sabaté. Una bona alineació, sens dubte. En el decurs de l'acte de lliurament del premi, el vice-president del govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va dir que un dels camins per a aconseguir que les seleccions catalanes poguessin competir internacionalment era d’evitar l'intervencionisme, deixar que les federacions fessin la seva feina i despolititzar l'esport. En el fons, el dubte és: despolititzar l'esport és una manera de fer avançar el país o de no fer enfadar el Montilla?